La tortuga Federica
La tortuga Federica era una tortuga molt coneguda per tots els animalets del bosc, per això no s’estranyaven de les coses que li solien passar.
Era una tortuga molt despistada i n’hi havia passat de tots colors.
Un dia va confondre al Max el cuc de terra amb un fideu.
- Federica, Federica, que sóc jo el Max, aturat!
El pobre Max va tenir un gran ensurt, però com la Federica era despistada però no sorda, la cosa no va acabar amb desgràcia.
El que sí li passava a la tortuga és que era curta de vista i això li havia portat molts problemes. Com quan es va passar tot un matí parlant amb una gran pedra pensant-se que era la Cleo la guineu. Aquella vegada va ser la riota de tots els animalets del bosc.
Però la seva ultima distracció va ser la més sonada. Aquell matí en despertar-se es va notar més lleugera, com si s’hagués tret un pes de sobre. Va passar una llarga estona fins que no es van adonar que el que li passava era que la seva llustrosa closca havia desaparegut.
- La meva closca! - va cridar – On pot ser?
Com un llamp, la va buscar per tot arreu, mai s’havia vist una tortuga córrer tant, però tot i que va revisar el seu cau, la pobra Federica no la va trobar.
- Ara què faré, jo? L’he de trobar com sigui.
Molt decidida, la Federica va sortir del seu amagatall i va començar a preguntar a tothom que es trobava al seu camí.
El primer que va veure, va ser l’Anníbal el ratolí.
- Oh Anníbal m’has d’ajudar, he perdut la meva closca i no sé on pot estar, no l’hauràs vist pas?
- No, no l’he vist, però francament no m’estranya que l’hagis perdut Federica, un dia perdràs el cap.
- Espera, potser et puc ajudar.- Va dir en Tobies l’esquirol, tot saltant d’una branca – Jo he vist la teva closca.
- Tot just fa un moment quan venia de camí. Un ocell molt estrany portava al bec una cosa lluenta, era una closca, la teva closca. L’ocell volava sobre el riu.- Va dir en Tobies que orgullós es pentinava la cua.
Sense dir paraula la Federica va començar a caminar. Ho va fer una llarga estona fins arribar al riu on va veure l’oca Tanoca que picotejava un matoll.
- Oca Tanoca, oca Tanoca! – Va cridar la Federica- Estic buscant la meva closca, no l’hauràs vist pas?
- Doncs mira, sí que l’he vist, ha passat volant un ocell arran del riu, en direcció a aquell bosc. Era un ocell gran, blanc i amb un bec molt llarg on portava una closca de tortuga, i això m’ha sorprès.
La Federica estava molt cansada, però no podia deixar la recerca. Així que va agafar forces i va endinsar-se al bosc. Allà va trobar el poble amb l’església i el campanar.
Però de cop, va sentir un soroll estrany. La pobre Federica es va espantar en veure aparèixer darrera un arbre un animal que mai havia vist abans.
Anava a quatre grapes, tenia el nas xato una cua en forma d’espiral i la seva pell rosada.
- Qui ets tu? Quina mena d’animal ets? No tindràs la meva closca?
- Sóc un porc i em dic Baldomer, i no sé de quina closca em parles!- Va dir molt enfadat.
- Et parlo de la meva closca. Algú me la pres; segons sembla un gran ocell.
- Oh, jo he vist un gran ocell que volava cap al campanar del poble, allà es on fa uns dies ha fet el seu niu.
La Federica havia trobat la pista definitiva. No li va ser difícil trobar l’església , perquè sobresortia de totes les runes i era al centre del poble. Però, un cop va arribar es va trobar amb un altra obstacle. Les escales del campanar. Quina mala sort!
- Com pujaré fins a dalt? Tota sola no podré. – va dir mentre mirava les escales decepcionada .
Però la seva sort va canviar al sentir una veu coneguda que la cridava.
- Federica, Federica!
Era el gat Adolf, amic seu des de feia molt i molt temps. L’Adolf al veure-la tan trista va preguntar-li què tenia, i ella li va explicar
- Però això no és cap problema. Jo t’ajudaré a recuperar-la. L’únic que has de fer és pujar a la meva esquena i et portaré fins a dalt.
L’Adolf es va ajupir i la Federica es va agafar molt i molt fort al seu pèl. Estava una mica espantada, mai no havia pujat a sobre d’un gat.
Aleshores l’Adolf va començar a moure’s i amb molta cura va pujar per l’escala de cargol. Quan arribaven a dalt, van sentir un soroll semblant a una porta quan grinyola. Cada vegada que pujaven un esglaó, el soroll era més fort. I quina va ser la seva sorpresa quan al arribar a dalt, van veure per un forat a tres pollets de cigonya acabats de néixer que cridaven i cridaven obrint els seus petits becs cap el cel.
La Federica va veure la seva closca. La mare dels pollets la va fer servir com a niu, perquè així els pollets estarien calents i protegits. Se’ls veia tan còmodes i contents.
- Federica, aquí tens la teva closca.
- Ai, Adolf, no sé si hauria d’agafar-la, són tant petits.
I allà mateix la Federica va prendre una decisió: deixaria la closca on era i esperaria que les cries es fessin grans, aleshores la recuperaria.
Tots els animal del bosc van fer la seva aportació, i va ser així com van construir una closca feta de branques, fulles i fang que portaven de la vora del riu.
La Federica estava orgullosa i contenta, es va adonar que tothom l’estimava i no era per menys, la Federica podia ser una tortuga despistada i curta de vista, però tenia un cor molt gran i tots ho sabien.