L’oca Tanoca
El llac de la granota verda, era uns dels llacs mes bonics de la comarca. En ell hi vivien des de petits ocells, fins a grans peixos d’aigua dolça.
Tots vivien en harmonia. Era un petit mon perfecte a on tots els animals eren feliços. Tots menys l’oca Tanoca.
L’oca Tanoca era una oca molt bonica. Tenia les plomes mes blanques de la comarca. Anava impecable, el bec net i lluent, les potes perfectes.
Era tan maca...
Ho era tan i li havien dit tantes vegades, que això la va tornar vanitosa i antipàtica. I es passejava amb aires de gran senyora.
- Es una presumida.- Va dir la senyora Cuac perseguida pels seus pollets.
- Quina raó tens.- Li va contestar la gallina Josefina – ni tan sols ha girat el cap per saludar-nos.
L’oca Tanoca no tenia amics, i sempre estava sola. A ella però, no semblava molestar-li, i es passava el dia nedant i prenent el sol tota cofoia. No hi havia animal que se li acostes que ella no li contestes amb un renec.
- Oca Tanoca, oca Tanoca, quines plomes mes blanques i lluents tens avui.- Va dir-li el senyor pastanaga el conill, movent el nas.
- Que et pensaves! me les netejo cada dia jo, cosa que molts haurien de fer. Sou una colla de deixats. Que no has vist quina fila fas? Vas tot brut d’herbes.
El conill la va mirar sorprès, i escarmentat va marxar tot fent un saltiró.
També se li va acostar el gripau Babau que venia tot content inflant les galtes.
- Hola Oca Tanoca, que maca se’t veu avui. Tens el bec més bonic que mai he vist. Que hem faries un petó?
- Però, com pots demanar-me això? Animal fastigós. Que no t’has vist? Ets un animal llefiscós i pudent. Com pots pensar que algú com jo et faci un petó?- Va dir-li l’oca tot girant el
Cap ofesa.
El pobre Babau es va posar molt trist, va desinflar les galtes, i se’n va anar per on havia vingut.
Fins hi tot els pollets de la senyora Cuac havia tingut problemes amb ella. Un dia corrien al seu voltat, allò la va molestar molt, i enfadada va esbategar les ales espantant als pollets tot cridant.
- Prou, que no us han ensenyat modals? Sou uns pollets malcriats i maleducats, no sabeu estar-vos quiets i no cridar. Hem fareu venir mal de cap.
Els petits van marxar plorant en busca de la seva mare, i mai més es van tornar a acostar a l’oca Tanoca.
Però un dia de tardor gris i plujós, l’oca Tanoca va aprendre la lliçó més important de la seva vida.
Durant tot el matí no va deixar de ploure, però cap el migdia va començar a sortir un sol resplendent, els ocells piulaven, i les granotes raucaven.
La Tanoca va sortir a prendre el sol com feia cada dia. caminava orgullosa, movent la cua i amb el cap estirat com si s’hagués empassat un pal d’escombra. Anava tan distreta que una pedra inoportuna li va fer perdre l’equilibri, i, en qüestió d’un segon va anar a parar de cap a un bassal ple de fang i aigua.
Xoof.., pobre oca Tanoca, va quedar tota xopa i bruta de fang, i el que es pitjor, tots els animal la miraven rient sense parar.
- Tot això et passa per ser tant presumida – li deia la Josefina.
- A veure si així escarmentes! - Va cridar el senyor pastanaga.
- Vols que et faci un petó, ara?- Va preguntar-li el gripau Babau
L’oca avergonyida, va ficar el cap entre les plomes i va començar a plorar.
La senyora Cuac va ser la primera en acostar-s’hi.
- Vine oca Tanoca, t’ajudaré a netejar-te.
La Tanoca va quedar sorpresa, la senyora Cuac i la Josefina la volien ajudar desprès de tot el que havia fet.
- Sento molt el que ha passat, he sigut molt injusta i estic molt trista. M’agradaria demanar disculpes a tots.
El senyor Pastanaga, i el gripau Babau no s’ho podien creure, la Tanoca demanant perdó. Potser si que ho deia de tot cor, si mes no, se la veia molt afectada. Així que tots van decidir donar-li una oportunitat. I no van equivocar-se, perquè a partir d’aquell moment la Tanoca ja no va tornar a depreciar a cap dels seu veïns, i la vida al llac va tornar a ser com ho havia sigut sempre.