El núvol que volia ploure
Cotó Fluix era el seu nom, blanc com la nata dels pastissos, i suau com el peluix preferit de la vostra germana petita. Havia viatjat arreu del món, entre muntanyes i valls, sobre rius i oceans. Sempre en companyia dels seus amics, la Lluna i el Sol. Així era en Cotó Fluix, el núvol viatger.
En Cotó Fluix, però, estava tan fart d’anar amunt i avall, que un dia va decidir parar a descansar. I va trobar el lloc ideal, un petit poble de pescadors. Era un poble molt alegre, amb cases blanques i flors de vius colors.
Tot i que el lloc era molt bonic, i s’hi estava tan bé, en arribar la nit, el Cotó Fluix va començar a tenir mal de panxa. Estava massa ple d’aigua. Potser que plogui una mica,va pensar.
- Però com es plou?- Ell no havia plogut mai. És més, no sabia com fer-ho.
- I si proves de pitjar amb força?- li va dir la Lluna preocupada.
En Cotó Fluix va pitjar i pitjar, però res no va passar. Ho va intentar de nou, però l’únic que aconseguia era moure els trons que tenia a la panxa fent un soroll ensordidor.
- Què és el que passa?! - li va cridar una nena des del balcó de casa seva. –Per què fas tant de soroll? No em deixes dormir.
- Ho sento molt.- Es va disculpar el núvol –és que no sé ploure i els trons em molesten molt a la panxa.
- Has provat de pitjar?- li va dir l’Alba, que així es deia la nena.
- I tant, però no hi ha res a fer.
-I si xoques amb aquelles muntanyes- va assenyalar.
El núvol va fer cas a l’Alba, va provar-ho tot donant-se una empenta, però un altre cop va fracasar.
-Tens un gran problema – va dir l’Alba mentre es tocava el nas pensativa.- Pero estigues tranquil, crec que et puc ajudar.
Aleshores, i sense dir paraula, l’Alba va entrar a casa seva, i al cap de poc temps en va sortir amb un gran llibre a les mans.
Tot seguit, es va aclarir el coll, i va començar a llegir una història. Era una història molt i molt trista. Tan trista era aquella història que explicava les desventures d’una princesa i el seu cavaller, que al Cotó Fluix li va caure una llàgrima, després una altra i una altra, moltes, moltíssimes llàgrimes.
Aleshores es va adonar que les seves llàgrimes s’havien convertit en pluja.
-Però si estic plovent!- va cridar content. Per fi ho va aconseguir, ara ja sabía com ploure. Era tanta la seva alegria que quasi se li escapa un llamp. Ja no li feia mal la panxa. Havia descarregat tota l’aigua que hi duia a dins.
Va agrair molt l’ajuda a la nena que, contenta, se’l mirava des del balcó.
- Ara ja saps què fer quan et trobis malament.- li va dir orgullosa per la seva idea. I tant que ho sabria; ara només li calia recordar aquella trista història de la princesa i el cavaller i començaria a ploure sense parar.
Un cop en Cotó Fluix va deixar de ploure, va sortir el sol, que es va posar molt content que el seu amic hagués pogut ploure. Així que ho van celebrar amb un berenar a la vora del mar. Des d’ aquell dia l’Alba i en Cotó Fluix van decidir ser amics per sempre més.