La dona de les butxaques
Aquella nit la Raquel no volia dormir, no tenia gens de son i es va passar tota la nit cridant a la seva mare: Mama, porta’m aigua. Mama tinc pipí. Mama no puc dormir!
-¡Raquel, fes al favor de dormir que demà no et podràs llevar. Mira que si no calles vindrà la dona de les butxaques!
- La dona de les butxaques? Qui és aquesta dona?
- La dona de les butxaques ha existit des de que jo era petita. Diuen que es passeja pels carrers i, quan sent a una criatura plorar cridar o protestar, s’enfila a la finestra de la casa, i se l’emporta dins d’una de les seves butxaques.
- I on viu la dona de les butxaques?
- Crec que en Magí, el policia, va ser el primer a veure el seu amagatall. Una casa en runes al bell mig del bosc de la Lluna Pàl·lida. Allà viu amb deu gats pelats, tres gossos pollosos, cinc gallines desplomades, una granota i una sargantana.
- I com és, la dona de les butxaques?
Jo no l’ he vist mai, però diuen que és una dona molt bruta, té els cabells vermells, llargs i enredats, els ulls petits, el nas llarg, la cara plena de grans i li falten la meitat de les dents.
- I com és que odia tant els nens i les nenes?
- Sempre ha sigut molt antipàtica. Mai li ha agradat la canalla. Des de petita, quan anava a l’escola, tots reien del seu abric ple de butxaques. Era una nena solitària que només parlava amb els animals. I això la va convertir en el que ara és, una bruixa.
“Demà aniré al bosc de la Lluna Pàl·lida, a veure si tot el que m’ha dit la mama és veritat.”- va pensar la Raquel, mentre la seva mare li feia un petó de bona nit.
L’hi diria al David, segur que ell l’acompanyaria.
L’endemà tots dos van caminar i caminar pel bosc fins que entre els arbres van trobar la casa. Però la casa ni estava en runes, ni era tenebrosa.
A la porta hi havia una dona amb un gatet al braços, però ni era lletja ni semblava antipàtica. Fins i tot feia cara de bona persona.
La Raquel i el David es van acostar a la dona de les butxaques i de seguida van veure que no era gens perillosa.
- Benvinguts a casa meva.- va dir la dona de les butxaques amb un somriure als llavis.
- Ets la dona de les butxaques? – Va preguntar en David.
La dona va fer que sí amb el cap.
- Però si tens una casa molt bonica i no sembles una bruixa.- va dir la
Raquel.- Com és que tothom et té por?
- I et poses els nens a les butxaques?
La dona va començar a riure i els va ensenyar el que duia a dins a les butxaques: Només eren caramels de tots gustos, piruletes, xocolatines, xiclets, pegadolçes, bombons, totes les llaminadures que us podeu imaginar.
Que equivocada que estava la seva mare. La Mariona, que així es deia, era la dona més dolça que mai havia conegut.
La Raquel va tenir una idea genial. Va reunir tots els nens i nenes del poble a la plaça de l’església perquè la coneguessin. La Mariona, va repartir caramels i somriures a tots aquells que se li acostaven, petits o grans. I a partir d’aquell moment, la dona de les butxaques va ser estimada per tots, i mai més li van tenir por.