Anníbal el ratolí bromista
Menut, molt menut, de color canyella. Ulls vius, nas vermell amb llargs bigotis i molt presumit. Així era l’Anníbal. A primer cop d’ull era un ratolí com tots els altres. L’Anníbal però era un ratolí molt trapella i es divertia d’allò més fent bromes a tothom.
Un dia mentre la Palmira dormia tranquil·lament a l’ombra d’un arbre, el ratolí silenciós es va acostar a poc a poc, i abans que pogués adonar-se’n. Zas! Va lligar-li una pedra a la cua. No vulgueu saber com es va posar la serp en despertar-se i comprovar el que passava. Treia foc pels queixals.
- Carai de ratolí, si t’atrapo no quedarà de tu ni la cua.- Va cridar.
La senyora Cuac també va ser víctima de les bromes de l’Anníbal. Aquella vegada quan va arribar al seu niu, no es podia creure el que es va trobar. Tot els seus ous estaven pintats de diferents colors.
- Maleït sia, això passa de mida.- Va exclamar enfurismada.- només pot ser obra de l’Anníbal. Hauré d’anar a parlar amb la Carola
La senyora Carola era la mare de l’Anníbal. Tothom sabia que patia molt amb les bromes del seu fill.
- Un dia tindrem un disgust. No veus que algú pot prendre mal amb les teves malifetes.
No hi havia res a fer. L’Anníbal escoltava a la seva mare amb atenció, i a tot i deia amén, però només passar la porta de casa seva, ja tornava a canviar d’opinió.
- Vejam, vejam, a qui li podria fer una broma avui...
A la fulla d’una margarida la marieta Pepeta descansava i just Al costat l’Anníbal va veure un pi que d’una branca regalimava cera.
- Ja ho tinc!
- Hola Pepeta, va dir l’Anníbal amb ulls maliciosos. Se’t veu molt bonica avui. L’únic que trobo és que no et llueixen prou les ales.
- Va dir l’Anníbal pensant ja el que anava a fer. - Mira, si vols puc netejar-te-les. Així les lluiran més boniques.
- No serà una de les teves gaites, oi Anníbal?- Va preguntar preocupada.
- No, no hi ara. Com pots pensar això de mi? Només vull ajudar-te, però si tu no vols...
Com la Pepeta era molt coqueta i presumida, no va ser difícil enredar-la. Així que l’Anníbal va començar a netejar-li les ales a consciència, quan va acabar, va marxar ràpidament per no ser descobert. La marieta confiada, no sospitava res, però poc va tardar en descobrir el seu error, al comprovar horroritzada que no podia aixecar el vol.
- Oh, com es possible que m’hagi deixat enredar per aquell babau.
Els plors de la Pepeta van alertar a tots els habitants del bosc.
- Això no pot continuar així – va dir el senyor pastanaga el conill.
- Tens raó.- Va dir la granota Filomena – hauríem de decidir que fem amb aquest ratolí tan trapella.
I va ser precisament aquell dia que van planejar una venjança per escarmentar al burletes de l’Anníbal.
Un nou dia va començar, i com cada de matí l’Anníbal va sortir a passejar tot content fins que es va trobar a la granota Filomena que saltava d’una pedra a un petit bassal.
- Bon dia Filomena – Va dir l’Anníbal amb un somriure d’orella a orella. La granota el va mirar un moment i tot girant el cap va fer un saltiró desapareixent entre uns matolls.
Poc temps desprès va veure al seu amic Hug l’escarabat piloter que empenyia una bola de fems.
- Hola Hug! Vols que anem a la granja de la senyora Maria a buscar menjar?
L’Hug no va badar boca, i com si res no hagués passat, va continuar el seu camí.
Allò va començar a preocupar a l’Anníbal. Ningú no el parlava. “Que potser no el veien?”
Més tard, en un petit descampat, va trobar a la família pastanaga jugant entre les flors. L’Anníbal els va saludar cridant. Però ningú va contestar. Aquella era la prova definitiva.
- “Tots s’han posat d’acord per no parlar amb mi “- va pensar.
Molt trist i amb la cua entre les cames, va tornar a casa seva. Només veure a la seva mare va començar a plorar amargament.
- Mare tots estan empipats amb mi- va dir sanglotant- Estic molt enpenedit, mare. Que puc fer?
Seguint els savis consells de la seva mare, el primer que va fer, va ser anar a veure la Pepeta per netejar-li les ales, i demanar-li perdó.
- M’has de prometre que no tornaràs a fer malifetes a ningú.- Va dir la Pepeta.
- Ja ho crec Pepeta, he après la lliçó.
La segona visita va ser a la senyora Cuac, a on va endreçar el niu, i va netejar els ous fins que no va quedar ni gota de pintura. Desprès va demanar-li perdó.
- M’has de prometre que no tornaràs a fer més malifetes a ningú.- Va dir la senyora Cuac.
- Ja ho crec senyora Cuac. He après la lliçó.
Per últim va anar a veure la Palmira, la serp de camp, i li va deslligar la pedra de la cua. Aquesta tot i adolorida va perdonar a l’Anníbal.
- M’has de prometre que no tornaràs a fer malifetes a ningú.- Va dir la serp.
- Ja ho crec Palmira. Ja he après la lliçó.
Gràcies a Deu, tots l’havien perdonat. El ratolí tornava a respirar tranquil. Però de sobte un silenci es va apoderar del bosc, i tots els animals que allà estaven, miraven a l’Anníbal horroritzats. Només la Filomena es va atrevir a xiuxiuejar.
- Anníbal, tens un gat gros i negre darrera teu.
L’Anníbal va començar a riure.
- Que en sou de la broma.- Va dir girant el cap.
I de cop ja no va tenir temps de veure qui se l’havia menjat.