L’últim sospir

Allà, quieta,a les fosques, ajeguda a un racò de la cambra, esperaba amb angoixa deixar de sentir les passes d’en Joan arrosegant-se pel passadís ( semblaba un animal engabiat que no sap a on anar).

A cada passa que sentía, el cor em feía una sotragada,doncs era l’avís de que el perill s’acostava cada vegada més sense poder-ho evitar.

El dolç gust de la sang imvaïa la meva gola com. ¡Deu meu! jo nomès volia que tot allò acabès, només volia descansar, em feía mal el cap, em sagnava el nas, tenía fred, un fred al cor com mai había tingut (¿Que potser m’estava tornat com ell?).

I un altre cop cridà el meu nom amb rabia. L’angoixa no m’hi cabia al pit. Tremolant a la foscor volia cridar, pero per algún motiu no podia fer-ho. Volia cridar la meva veritat, la meva llibertat, pero els barrots del seu odí no m’ho permetrien mai. Ja s’havia encarregat de fer-m’ho veure. Any rera any, Cop rera cop, vaig apendre depressa la lliçó. Jo no era ningú, el meu mon era ell, jo vivia perque ell m’ho permetia, era seva i seria seva fins el meu últim sospir.

Un fort cop a la porta va fer-me arraconar encara més a la meva desesperació. La llum es va començar a filtrar deixant al descobert el meu amagatall. Em sentia com un petit ocell d’ales trencades indefèns davant les garres d’un áliga majestuosa.

Tot i el meu horror vaig treure forçes per mirar un cop més els ulls del Joan, aquells ulls que feia anys es van perdre amb els meus ara em deien que el meu temps s’acabava.

Aquelles mans que van descobrir el meu cos adolescent ara s’havien convertit amb dues armes letals. Els seus llavis que temps enrera em parlaven d’amor i em besaven amb tendresa ara pronunciaven les més ofensives injúries.

Jo era una una pobre titella sense voluntat davant els seus ulls, una nina de drap a les seves mans i una vulgar meuca segons deletrejaven els seus llavis.

La meva tortura no tenía fi. ¿Era jo la culpable de tota aquella ràbia acumulada durant anys?. ¡Aixecat,camina! El Joan em mirava sense parpadejar, va ser aleshores quan vaig entendre que aquella batalla no la podria vencer. Les forces em van abandonar. Només abans de tancar els ulls vaig poder veure els reflexos de l’arma mortal que semblaven petits estels a un cel plè de dolor, i a cada irrupció del fred metall a la carn, la meva ánima s’allunyava més i més.

De cop tot va ser quietut i en uns instants els meus muscles abrigats pel silenci es van relaxar. Ja no veia els seus ulls, ja no sentía les seves mans, ja no escoltava les seves paraules. El meu cor ja no sotregaba, ja no hi havia angoixa al meu pit, l’únic que si hi havia era una foscor infinita, una foscor abismal que em va portar fins el meu últim suspir.