La veritable historia de la caputxeta vermella

 -¿Tele pizza dígame?

Un altre cop aquella frase maleïda, allò no significava  res de bo per mi, sobretot perquè jo era la següent en haver de que portar una comanda a casa d’algun pesat que aquell dia no tenia ganes de cuinar.

Feia tan sols dos mesos que havia trobat feina de repartidora  de pizzes i ja estava  farta d’haver d’aguantar els  clients  impertinents, aquells que ho saben tot.

Que si t’has deixat una pizza. Això que em portes és un calzone? Aquesta merda doneu de regal? La veritat, venien ganes de sortir corrents. Però com ja veureu a continuació això no era res comparat amb el que em venia al damunt.

- Mary, has de portar una comanda al carrer Aribau 123 2º-3ª, de presa.

Déu meu, no m’ho podia creure.

- N’estàs segura Vanesa? carrer Aribau 123 2º-3ª?

   - I tant que n’estic segura, una pizza Margarita al carrer Aribau 123 2º-3ª.

No podia ser, un altre cop m’havia tocat portar una pizza Margarita a la iaia més pesada de tot Barcelona, què dic Barcelona, de tot Espanya, ni la meva àvia que ja era pesada la pobra es podia comparar amb la  iaia del carrer Aribau 123 2º-3ª. Sentir el nom i el número d’aquell carrer va ser com un gerro d’aigua freda, però si volia cobrar a final de mes havia de portar la pizza i aguantar durant una hora (que seria més o menys el que tardaria a explicar-me la dolça iaia una de les seves batalletes) i tornar a tele pizza amb un somriure als llavis.

No em quedava més remei que anar-hi, així que el millor que podia fer era acabar el més aviat possible  amb tot allò, vaig fer el cor fort i pizza Margarita en mà vaig pujar a la meva moto com qui va a l’escorxador. Abans però, la Vanesa, Vane pels amics em va recordar que no em distragués pel camí.

   - Mary, no et paris enlloc, recorda que l’última vegada vas arribar dos minuts tard i vam haver de regalar la pizza i el vídeo del Garfield al client.

La Vane, com veieu, de vegades podia ser una mica torracollons, però era millor fer-li cas perquè gastava un caràcter.. a més era la filla del amo i així, qualsevol.

 Era clar que aquell  no era el meu millor dia, si ho arribo a saber m’hauria quedat a casa dins el llit, perquè a partir  del moment en que vaig engegar la moto em van passar de tots colors.

Només baixar la vorera quasi m’atropella un tot terreny, i creieu-me, mai havia vist un cotxe com aquell de tan a prop.

Devia fer molt mala cara perquè el conductor va baixar corrents per veure si em trobava bé. No sé si de l’ensurt estava en estat catatònic o què, però d’entre la multitud que va venir a tafanejar, vaig veure aparèixer l’home més meravellós del món, sagnava de lo guapo que era. Ulls verds i penetrants, celles espesses i negres,  cabell ple de rínxols, unes dents blanques i fines, i unes petites orelles punxegudes (a l’estil del comandant Spock, aquell de la sèrie Star Treck.

El noi semblava sortir d’un anunci de colònies, era l’ideal de bellesa masculina per qualsevol dona, i a més era simpàtic i tot.

   - Et trobes bé princesa?

“Deu meu, estic somiant, o he sentit princesa?” No, no estava somiant, el  noi m’agafava  per les espatlles i hem mirava amb aquells grans ulls verds.

“M’he enamorat” vaig pensar, estava flotant en un núvol , allà només hi érem ell i jo, jo no podia veure a ningú més, tan sols aquells ulls  verds que em tenien hipnotitzada. aleshores com sempre passa, tot lo bo acaba i els crits de la Vanesa em van fer caure estrepitosament d’aquell núvol.

   - Mary guapa, espavila que la senyora del carrer Aribau 123 2º-3ª ja ha trucat tres vegades, o sigui que fes el favor de no perdre més el temps! Filla ja no saps com cridar la atenció- Va dir mentre marxava movent el cap.

Es curiós, perquè en una altra ocasió potser l’hauria engegat a la mè, però estava tan al·lucinada amb el que m’estava passant que vaig optar per pujar a la moto i marxar pacíficament. Abans però, vaig  buscar al noi d’ulls verds desesperadament entre la gent per demanar-li el telèfon, però havia desaparegut.

Mentre enfilava  la Gran Via decepcionada per la meva mala sort, i absorta amb els meus pensaments, vaig veure pel  mirall retrovisor la figura d’un motorista completament vestit de negre, casc negre, botes negres de sivelles, i jaqueta de pell negre, el noi conduïa una motocicleta de gran cilindrada també negra, esclar, i quina va ser la meva sorpresa  quan  en arribar a un dels semàfors,  el motociclista misteriós es va posar just al meu costat i es va aixecar la visera del casc descobrint aquells ulls verds, els grans ulls verds del meu príncep blau. Abans que pogués parlar, el semàfor es va obrir i el motorista va accelerar amb tanta força que va desaparèixer en segons de la meva vista i de la meva vida. “ Quina mala sort, era la segona vegada que l’havia perdut sense aconseguir el seu telèfon”.

En fi, com ja he dit abans no era un dels meus millors dies, així que hem vaig resignar i desprès de quatre  semàfors, dues pitades i un insult vaig arribar al meu destí, Aribau 123. Vaig treure’m el casc amb l’esperança de que la iaia tingués poques ganes de xerrera i vaig agafar la pizza del maleter que encara estava calenta. El portal estava obert, era estrany perquè la portera, una dona una mica obesa i amb bigoti, sempre estava xafardejant amb alguna veïna. Vaig pujar corrent les escales fins al segon pis, en arribar al replà quasi no podia respirar de l’esforç. I allà estava, plantada davant la porta sense atrevir-me a trucar, vaig alçar el dit en direcció al timbre però el dit semblava tenir vida pròpia i  es negava a fer-ho, però al final el soroll del timbre hem va fer reaccionar.

Darrera  l’espiell algú m’observava. La porta va tardar a obrir-se, però quan ho va fer quasi caic de cul.

   -La seva pizz...

   -Hola princesa.

Allà estava ell, amb aquells ulls verds i penetrants mirant-me intensament. No era capaç de mourem, les cames en tremolaven sense parar, el meu cos no responia a les meves ordres i la pizza quasi em cau al terra.

Gràcies a Déu ell em va agafar de la mà i em va fer entrar. Vaig pensar que potser m’havia equivocat de pis, però no, no m’havia equivocat, era el de la iaia, ja l’havia vist en més d’una ocasió. “Deu ser el seu nét” vaig pensar, així que li vaig preguntar.

   - On és la teva àvia? Per què és la teva àvia, no?

   - Oh sí, ha sortit un moment – va dir nerviós – Però, passa, passa i seu.

Tot allò va començar a estranyar-me, primer l’accident, desprès  la trobada al semàfor  i ara a casa la iaia pesada. Era increïble que un noi que mai no havia vist  abans me’l trobes per tot arreu en menys d’una hora, podia ser casual però a mi em va començar a preocupar, sobretot quan va tirar la pizza al sofà com si d’un “frisvi” es tractes, i es va llençar sobre meu estripant-me l’anorac vermell de Tele Pizza. “L’anorac no, que me’l faran pagar com nou” vaig pensar.

Mentre ell intentava treure’m la roba, vaig tornar a mirar-li als ulls, aquells ulls verds que abans m’havien semblat tan bonics, ara eren els ulls d’un animal salvatge i famolenc.

Estava espantada, tot i que el noi m’agradava, aquella conducta no hem feia gens de gràcia, i menys a la primera cita. Així que fent esforços vaig aconseguir escapar dels seus braços.

   - Ja esta bé!- Vaig cridar mentre em recol.locava la roba- no sé què és el que vols però tot això comença a no agradar-me.

El noi em mirava somrient maliciosament amb la camisa mig oberta. Estava clar el que volia, però ho tenia difícil amb mi a més si arribava la iaia i ens descobria ja podia  dir adéu a la feina.

- Mira ,serà millor que marxi.

   - A on? Si es pot saber.

   - A la feina – Vaig dir convençuda.

- Qui ho diu, això?

Allò ja era massa, no tenia per què suportar més tonteries, així que vaig córrer cap a la porta amb intenció de fugir, però ell va arribar abans que jo  bloquejant-me l’única sortida que tenia, a continuació i amb un somriure als llavis va treure un gran ganivet de cuina que brillava intensament com els seus ulls sanguinolents

   - Déu meu, què està passant?

Vaig sortir corrents cames ajudeu-me sense saber on anava, vaig passar per la cuina, el dormitori, entrebancant-me amb tots els mobles que trobava pel camí. El noi em perseguia amb el ganivet alçat grunyint com un animal.

Tot i així vaig aconseguir escapar diverses vegades fins que hem va anar acorralar al lavabo, tot estava a les fosques, vaig buscar el la clau de la llum, mentre subjectava la porta amb desesperació el monstre no parava de colpejar-la intentant entrar. Per fi vaig trobar l’interruptor i el vaig encendre, tot seguit vaig posar el passador i vaig col·locar una cadira sota el pom de la porta per fer palanca. Ara els cops eren més intensos, el noi semblava cada vegada més enfurismat, l’únic que jo podia fer era mirar la porta mentre retrocedia espantada, semblava que m’haguessin ficat en una pel·lícula d’aquelles de sang i fetge, mai m’hauria imaginat que allò em pogués passar a mi.

De cop vaig topar amb  la banyera, vaig tombar-me, les cortines estaven desplegades, però darrere  d’aquestes em va semblar veure una ombra, vaig  agafar una de les puntes i la vaig descórrer, els crits  del noi colpejant la porta es van confondre amb els meus, ja que darrere les cortines, dins de la banyera vaig trobar el cos esquarterat de la iaia. “ Era molt pesada la pobre, però no hi havia per tant”

De cop, la porta del lavabo va cruixir, l’assassí va aconseguir fer un forat de la mida d’un puny, era el moment d’actuar. En mil·lèsimes de segon vaig mirar per tot arreu buscant quelcom que em pogués servir per defensar-me.

   - l’assecador!

No vaig tenir temps de dir res més, per que en aquell moment la porta es va obrir de bat a bat. Allà estava l’assassí, parat davant meu, mirant-me amb prepotència, poc s’esperava rebre un cop d’assecador al cap.

Gràcies a Deu  va caure sense sentit, tenia una ferida al front de la qual li rajava sang .

-         Que es fotí, no haver-me provocat.- vaig dir bufant  l’assecador, imitant als antics vaquers.

Vaig sortir corrents a l’escala, allà vaig trobar alguns veïns que espantats pels crits van sortir a veure què estava passant, entre ells es trobava la portera bigotuda disfrutant com una truja  de l’espectacle, i per coses del destí també hi havia un noi la mar de maco que, pistola en mà, va assegurar ser  mosso d’esquadra.

A la fi tot va acabar com en els contes, jo vaig quedar amb el mosso d’esquadra per anar a fer una copa aquella mateixa nit, i l’assassí de iaies va ser empresonat per la resta de la seva vida, a més, resulta que l’endemà tots els diaris anaven plens, i a grans titular es podia llegir “Perillós psicòpata capturat gràcies a  la valentia d’una ciutadana” i en lletres petites posava el meu nom, Mary Canales, com us podeu imaginar tot el barri  em mirava, m’aplaudia i hem besava al passar, la qual cosa  posava verda d’enveja a la Vane que havia deixat de ser popular per culpa meva, i això no m’ho perdonaria mai, es més fins hi tot el seu pare va decidir nomenar-me empleada de l’any, fent que la Vane caigués en una terrible depressió que la va fer canviar de feina. Us imagineu qui la va substituir?